En 1979 la crisi del moble, la confiança dipositada i la bona fe dels treballadors generada durant anys i anys de treball i la manca d'escrupols d’un empresari que va fugir a Australia, van fer que se'n anarem a viure a Vallada el poble dels meus avis, i on realment jo passava més temps que en Sant Marcel.li el barri obrer de València on viviem.
Eren temps durs i tots arrimarem el muscle i jo em vaig posar a treballar a una empresa del junc on es feien mobles de canya d’eixos que després adornaven els xalets de zones de platja.
La meva jornada era de 6 a 18 ja que després a les 19 sortia amb l’autobus a l’institut de Canals.
Així que en 1981, recents complits el 17 anys, ahi estava a les 18.15, després d’una dutxa exprés, preparada per que ma mare em fera la cua per de seguir agafar l’entrepà i a volar cap els estudis.
Mon pare estava axecat a taula amb la radio encesa sentit un pograma que per no molestar no vaig preguntar encara que era evident que era serio ja que es sentia com nomenaven a persones i uns dien “Si” i altres “No”. Ah!! Vaig recordar era una votació que mon pare tenia molt d’interés en escoltar.
Tanque el ulls i tot ho tinc al davant, encara note el fort estiró que ma mare em va donar a la cua que m’estava pentinant i la frase baixeta però molt profunda de mon pare “ja han tornat” al temps que per la radio tot era confussió i uns sonits com trons, els quals vam saber immediatament que eren tirs de militars, ens van sorprendre tot tres.
Lògicament aquell 23 de febrer no va ser com qualsevol altre, no vaig anar a l’Institut i a casa l’ambient era tens, un dels meus germans no s’havia comunicat amb nosaltres i els pares estaven preocupats, afortundament l’altre estava al poble. Ambdós temien que els anys de patir i callar tornaren de sobte. Mon pare havia anat al front amb 18 anys i ma mare havia vist com son pare anava al front i com la repressió posterior va destrossar moltes families. Els dos estaven callats, però els seus ulls s’ho deien tot. I jo no podia fer res.
Per fi, ben avançada la nit saberem del meu germà. La casa va canviar, l’ambient es va relaxar “el teu fill està bé” li va dir mon pare a ma mare, mon pare era un home sec de tracte d’aquells que els havien criat per no mostrar emocions i no obstant aquella nit no tan sols ell les podia amagar.
Aquella nit, els anys caigueren com a loses per unes hores damunt dels meus pares i de mi mateixa, a ells els vaig veure envellir tristos i silenciosos per segons, jo donava un pas més cap a la maduressa, cap l’edat adulta i cada vegada tenia més clar com no volia envellir.
Aquell 23 de febrer em va acabar de decidir el que volia estudiar al futur, ho anava barrutant des de feia uns anys, sabia que els meus germans i els meus pares havien votat per mi i per la gent que vindria després, esperant un món millor i algú tindria que ajudar amb el seu treball a que fora possible. Sí, ja estava totalment decidit faria dret, tot i que em costara una baralla terrible amb mon pare per convèncer-lo, però aixó és altra història.
Pura Peris García.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada