Benvingudes i benvinguts al bloc d'Els Verds del País Valencià, assemblea local L'Eliana. Camp de Túria.




dilluns, 15 de desembre de 2008

Asfixiem el planeta o l’enverinem?. És que és eixa la qüestió?. Què no ens enganyen.

En els darrers temps esdevenen en els mitjans de comunicació diverses veus que reclamen i declamen que front al canvi climàtic, que per fi ningú sembla ja qüestionar - esperem que no siga massa tard- la solució menys contaminant és l’energia nuclear. Aquesta intensa campanya pro-nuclear que ens ve acompanyant en els últims dos anys, després de 20 anys de prudent silenci de la indústria atòmica des de Chernóbyl en 1986, que va deixar 200.000 víctimes mortals i 7 milions d’afectats greus, es basa en afirmacions com la de que les centrals nuclears no provoquen emissions de CO2 a la atmosfera.
Encara i tot assumint que és certa aquesta afirmació, és que el CO2 es l’únic agent contaminant existent, és l’únic problema medi ambiental que ha de preocupar-nos? No, açò és una lògica perversa: l’alternativa mes raonable a asfixiar al planeta no pot ser enverinar-lo amb immenses tones de residus que estaran milers i milers d’any contaminant-lo.
Entre d’altres arguments que podem trobar per tal de fer possible la revitalització de l’energia nuclear, tot siga de pas dir-ho tan complicat en el nostre país després dels múltiples incidents produïts ( Almaraz, Ascò, Vandellòs, Cofrents) es trobarien per exemple, la proposta d’ una fantasia de centrals futures meravelloses , residus inofensius i una nova generació de reactors, de fabricació francesa, dels quals per cert en el moment actual tan sols hi ha dos en construcció: Flamanville en França, iniciat en desembre de 2007, i paralitzada per l’equivalent francès al Consell de Seguretat Nuclear espanyol per problemes greus de seguretat, i Olkiluoto-3 en Finlàndia, que ja acumula després de dos anys d’iniciada la construcció dos més de retard i un sobre cost de 1.500 milions d’euros. En el moment actual la única realitat palpable en matèria de seguretat nuclear és el retall de les partides econòmiques i de personal dedicats a la seguretat en les centrals que estan pròximes a la fi del període d’explotació, però és clar aquest retall no apareix en les publicacions oficials.
Inclús podem trobar qui diu que és una energia social i econòmicament sostenible però, per a que el sistema econòmic espanyol actual, puguera tenir com a base fonamental l’energia nuclear, farien falta en Espanya entre 120 i 180 centrals, unes tres per província. S’imagina el lector com quedaria el nostre país, el que suposaria de transports, processament, residus? Parlaríem aleshores tan sols d’energia?.
El que si és cert és que aquest mercat, donada la gran concentració de capital que requereix fa que el model energètic quede en mans d’unes poques enormes empreses i monopolis poc competitius. De ser així, es que haurem de veure en un futur com substituïm les guerres pel petroli per guerres per l’urani?. Al nostre abast tenim, en canvi un altre tipus de mercat molt més horitzontal i democràtic, el de l’energia renovable, obert a la menuda inversió, la inversió cooperativa o la propietat pública, mercat que per cert sembla que volen reduir-lo amb les noves modificacions normatives que s’anuncien, serà una estratègia més per tal d’afavorir la idea de la nuclear?
No, no es poden ocultar més les parades no programades, les fallides que venim patint, els riscos de contaminació, l’existència de tones i tones de residus tòxics que ja enverinen el nostre planeta ni tampoc oblidar el compromís que va assumir el Govern amb la ciutadania tant en 2004 com en 2008 de desnuclearitzar el nostre país.
La única estratègia viable davant el canvi climàtic ha de ser l’aposta ferma per les energies renovables i l’extensió i optimització de les energies solar, eòlica i hidràulica que permeta el més aviat possible la desconnexió de les centrals nuclears i una progressiva independència del petroli, carbó i gas natural.
Y, por descomptat, un altre sistema energètic, un decreixement radical de la demanda mitjançant l’estalvi i la racionalització tant dels consumidors particulars com de les empreses Una revolució energètica integral que davant el canvi climàtic lluite amb fermesa el dret de tot ésser humà a un planeta habitable, sense menys no serem.

“DRETS HUMANS, MEDI AMBIENT I SOLIDARITAT”

Manifest d’EVPV amb motiu del 60 Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans
Els Verds del País Valencià, 10-12-2008.- Amb aquest manifest Els Verds del País Valencià volem constatar que hui en dia, començat ja el segle XXI i davant de la commemoració del 60Aniversari de la Declaració dels Drets Humans, encara que felicitem a qui en aquells moments van plantejar bones intencions teòriques com un ideal comú per a tota la humanitat, continuem escèptics perquè el desenvolupament d'eixos principis continuen amb carències jurídiques internacionals per a exigir l'obligació en el seu compliment.
Els Verds del País Valencià volem manifestar la nostra reivindicació perquè s'incloga com a Dret Humà el dret al medi ambient adequat, pel desenvolupament positiu de totes les espècies del planeta, de les que l'única que provoca el seu deteriorament és l'espècie humana.
L'article 25.1 de la Declaració de DDHH que diu ” tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure, així com a la seua família, la salut i el benestar, i en especial l'alimentació, el vestit, la vivenda,….” assenta les bases per aquesta reivindicació, segons la doctrina especialitzada més rellevant , i així com el dret a la vida és un dret inalienable que ens dóna la natura, també ho és el dret a un medi ambient adequat, i totes les persones tenim el deure de previndre el seu deteriorament, de protegir-lo i de restaurar-lo de forma col·lectiva i amb una dimensió ètica de solidaritat, ja que les futures generacions depenen del nostre llegat ambiental.
Però Els Verds del País València també volem manifestar que aquest dret humà no ha de ser obtingut a costa d'altres països, ja que és evident que el desenvolupament econòmic del Nord està recolzat, entre altres coses com la cobdícia d'acumulació de capital i poder d'alguns països, en què els països pobres o en vies de desenvolupament no contaminen per càpita i no consumeixen recursos naturals en la mateixa mesura que nosaltres, perquè si ho feren els paràmetres atmosfèrics, almenys, haurien sigut ja tan seriosament alterats que probablement l'espècie humana estaria en perill d'extinció.
Hem prés prestat sense el seu consentiment i sense cap compensació, com reiteradament han expressat els economistes que estudien aquests fenòmens, un crèdit ambiental que no ens pertany i que hem de restituir, a més de amb mesures compensatòries que per justícia els pertany, reconduint la nostra forma de vida a usos de capacitat auto-depurativa i auto-regeneradora de la biosfera proporcionals a la nostra població.
Si el medi ambient adequat està ja sent reivindicat i reconegut com a dret fonamental, és perquè és generalment acceptat que estem en risc de no poder seguir gaudint-lo de manera solidària.